Tia, no puc, avui estic de bajón

És que no em dóna la vida, de veritat

M'han receptat ansiolítics i tal

He començat a anar a la psico

Al curro estic fent hores extres gratis joder

Fa com una setmana que dormo fatal

L'altre dia et juro que no podia sortir de casa de l'ansietat

No sé perquè estic fent aquesta merda de carrera

Si és que el món de l'art és hiperprecari i ja he perdut el fil de la carrera

El tutor del tfg m'ha tirat l'estructura pel terra

M'arrossego tia, m'arrossego per la vida

I no tinc ja temps ni ganes de fer unes birres

És ficcional, però podria ser la conversa que vas tenir fa poc amb una amiga. Podrien ser alguns dels teus propis pensaments de fa unes setmanes, o d'avui mateix.

Com hem arribat a naturalitzar converses, situacions d'aquest caràcter?

Com aquesta sensació de falta d'esma, de malestar general ha esdevingut una epidèmia social?