mariaruido

María Ruido (Orense, 1967) és artista visual. A Estado del malestar (2019), un documental/peça de video art, presenta un collage d’imatges, sons, discursos, testimonis que giren entorn del malestar fruit del règim neocapitalista. Es remunta a les formes de malestar existents quan el paradigma regent era el que Focault anomena biopolítica. Així doncs, apareixen imatges de dones teixidores, que passaven hores i hores a les fàbriques, fent ús del seu cos com a força de producció en una feina monòtona i alienant. Els clips són antics, la imatge es divideix en dos, tres, quatre, i els canvis de tall són freqüents. El recurs audiovisual subratlla la multiplicitat de dones realitzant la mateixa activitat simultàniament i de manera individual.

Ruido, reconeix que en el seu propi estat de malestar va assistir a teràpia, va visitar a psiquiatra i va prendre antidepressius, i que tots aquests processos la van ajudar. Però concebre aquesta experiència com a transverssal en tota la societat, li facilita advertir les causes sistemàtiques d’aquest dolor vital. Igualment, una dels testimonis que apareix al documental, comparteix que per empoderarse del seu malestar va necessitar entendre que aquest té a veure amb una biografia i context històric, que no són tares innates.

Dues testimonis que en algun moment van ser diagnosticades d’esquizofrènia, i millitants pertanyents al col·lectiu InsPiradas, parlen amb convicció sobre les seves vivències i certeses, denunciant totes les violències a les que han estat sotmeses com a dones bojes. S’empren actituds que coarten llibertats i drets elementals sota l’estendard de perillositat i seguretat. Insisteixen en que s’ha d’anar preparada a una consulta amb el psiquiatra i a vegades pot no ser sufucient. “Mi proceso de empoderamiento se carregó mi relación con los profesionales de entonces” afirma la Marta. Creu que és positiu. Ho compara amb una situació de violència de gènere, quan la víctima no és conscient del maltractament viu amb menys conflicte la situació. Quan el reconeix, l’existència esdevé encara més insuportable i si es disposa dels mitjans, s’intentarà apartar-se del maltractador.

En el documental introdueix perspectiva de gènere en l’àmbit de la salut mental. Hi ha moltes més dones ateses per salut mental que no pas homes. S’atribueïx a causes biològiques sovint, però familiarment, socialment, són figures que carreguen un gran pes logístic, són responsables de cures i on recau violentament el masclisme de la societat.

Ruido fa aparèixer l’Orgullo loco. Una festa que es presenta com la reivindicació que la patologia mental, o els estats dissidents de la psique no invaliden a cap nivell una persona. Es posa en qüestió la normalitat dels tempos en que es permet estar malament. També es reapropien de l’insult “tu callate que estás loca” i posen de manifest la repressió que han patit. El col·lectiu de les InsPirades hi té lloc. El seu manifest exposa amb contundència la desmesurada discriminació per la seva condició.

“Somos locas y orgullosas, estamos aquí para visibilizar nuestra doble opresión como mujeres y locas, y nuestra doble lucha contra el sistema psiquiátrico y contra els sistema cisheteropatriarcal. Estamos aquí para denunciar estos sistemas que cuando presentamos señales de maltratos, abusos y violaciones, se conforman con darnos un diagnóstico, con convertirnos en trastornadas mentales, con empastillarnos y aislarnos, hacernos creer que el problema es nuestro, que estamos enfermas”.