autoexplotació

Focault teoritza sobre la tecnologia del jo, un seguit de pràctiques que hom realitza amb convicció per tal de modificar-se, tot buscant que la pròpia vida expressi certs valors i estètiques. Aquests valors i estètiques són en gran mesura els que es desprenen dels sistemes i mitologies ideològiques, de manera que els individus, malgrat poder-nos reconèixer com a victimes de les estructures de poder, som els principals reproductors i perpetuadors de les seves lògiques i mecanismes.

Han reconeix l’existència de la tecnologia del jo però assenyala que Focault no adverteix com aquesta està totalment mediatitzada per el règim neoliberal. La insistència en la millora constant de nosaltres mateixes des de nosaltres mateixes és la nova forma subtil però eficaç de dominació capitalista.

Aquesta brutal explotació mental a temps complet, per tant, explotació vital, condueix a l’emmalaltiment de la psique dels individus. La depressió, l’estrès i l’esgotament són estructurals en aquesta societat de l'autoexplotació que s’exerceix sovint amb una devoció religiosa. “La permanente optimización personal, que coincide totalmente con la optimización del sistema, és destructiva”.

Només ens podem permetre el malestar si aquest és explotable economicament (psicofàrmacs, teràpies), sinó, és improductiu i per tant, inútil pel sistema, planteja Han. Es pot considerar que l’estat de no producció és patologitzat, afegeix Bifo. És en aquest marc és on situem les malalties mentals encara arrelades a la bogeria, els transtorns psicòtics principalment. Com a subjectes difícilment incorporables al sistema se’ls aïlla al marge de la societat.

Berardi presenta l’autoexplotació igualment com a mecanisme bàsic del règim neoliberal i destaca la seva funció última de progrés. Es recolza en Freud, que defensa que pel desenvolupament de la cultura, renunciem a allò que desitgem, ja que racionalitzem la libido i la contemplem des de paràmetres productius. Aquesta premissa és on se sustenta el progrés de la civilització i concretament, el de l’economia capitalista. L’extensió i complexitat de la producció ha sigut possible per l’entrega de temps laboral i capacitat cognitiva. “Lo que se acumula en la economía capitalísta es el placer no vivido, o bien, placer subliminado”. Aquest desig no realitzat que acumulem, és una vívida crítica a l’economia capitalista, un testimoni que es confronta a aquesta lògica sacrificial.

L’ús de substàncies psicoestimulants i antidepressives, tant legals com il·legals, s’ha convertit, com afirma Bifo, en una dinàmica estructural d’aquesta economia. En Estado del malestar, el psiquiatre Guillermo Rendueles explica com els pacients demanen psicofàrmacs que els alleugin el malestar, que els permetin dormir. “Són agentes de immobilismo de no cambio” afirma, referint-se als fàrmacs, que també compara amb la religió.

Igualment, com Han subratlla, existeixen munts de teràpies i variants del terme (en si mateixes constitueixen un mercat que mou desmesurades quantitats de diners) que busquen “arreglar” les febleses, equivocacions o estats de bloqueig de les persones. La fi és, per suposat, aconseguir el màxim rendiment d’aquestes, i al seu torn un major benefici econòmic.