Rosi Braidotti (1954) a Lo Posthumano presenta la noció d’Humanisme (estesa en els segles s. XVIII i XIX), un fenomen d’implicacions socials i polítiques. Aquesta noció de valors intel·lectuals, i discursius és sustentada en un prototip d’home ideal, i fervorosament aferrada al progrés racional humà, progrés concebut eufòricament com a il·limitat i en camí constant cap a la perfecció del propi l’individu i de la societat.

Braidotti exposa com el concepte d’Europa s’entreteixeix amb aquestes nocions, Europa és l’humanisme. Aquest “ésser humà” al que venera l’humanisme, és un home, burgés, blanc, laic i d’indubtable heterosexualitat. És ell el patró per discernir l’ésser vàlid i digne del que no ho és. Amb l’abanderació d’humanisme s’ha legitimat l’opressió, l’exerciment de violència i anul·lació de tot aquell no humà, no home, no burgés, no blanc, no laic i no heterosexual.

Braidotti remarca que proclamar-se laic és també una herència humanista. El saber i la raó omnipotent de l’home no deixava espai per un déu. La ciència, per això, sovint esdevé objecte d’una devoció religiosa, ocupant el tro de la divinitat assassinada. El laïcisme, ha estat un mitjà més d’opressió a la dona per relegar-la a l’esfera privada, atribuïnt-li la religió, l’emocionalitat i la irracionalitat, mantenint-la allunyada de la política.

"[...} el triunfo de la razón coincidía
con el ascenso de poderes
prevaricadores, manifestando así
la complicidad de la razón filosófica
hacia las prácticas cotidianas
de injusticia social"

- Braidotti

EGAÑA, Lucía. Desclasificación bibliográfica n°1. Performance e instalación. 2018 2019

EGAÑA, Lucía. Desclasificación bibliográfica n°1. Performance e instalación. 2018 2019